Carta per copiar i enviar.

Hble. Sr. Ernest Maragall i Mira
Conseller

Departament d’Educació

Via Augusta, 202-226

08021 Barcelona

Benvolgut Conseller,

L'avantprojecte de la Llei d'Educació de Catalunya, així com el document de Bases previ, estan aixecant moltes reaccions i molta polèmica, sobretot entre el personal docent, respecte a l’abast i la conveniència de les mesures proposades, però una de les novetats més radicals que s’hi proposen està passant força desapercebuda. Es tracta del fet que l'avantprojecte contempla l'educació obligatòria en el cicle de parvulari que va dels tres als sis anys d’edat.

Quines raons pedagògiques s’aporten per justificar una decisió d’aquesta envergadura? No ho és, sens dubte, la primera que es dóna en el document de Bases: “tal com s’ha configurat l’oferta d’ensenyament a Catalunya, es pot afirmar que pràcticament la totalitat de l’alumnat entre els 3 i els 6 anys (…) està escolaritzada”. Constatar un fet consumat no constitueix de cap manera una justificació raonada i basada en criteris pedagògics. Si, com va dir el mateix conseller en la roda de premsa, el 98% dels nens catalans entre els 3 i els 6 anys ja va a l’escola, no comprenem per què proposa el Departament d’Educació fer obligatori allò que en la pràctica ja quasi ho és.

Si busquem més profunditat pedagògica (o almenys una mica de sentit comú) en el text presentat pel conseller, tampoc la trobarem en la segona i última raó esgrimida per introduir l’obligatorietat de l’educació preescolar: “D’altra banda, la importància que té l’escolarització de tota la població en aquestes edats, especialment entre els infants amb mitjans socials menys afavorits, aconsella declarar aquest cicle com a obligatori i així assegurar la igualtat d’oportunitats”. Afirmar, sense més arguments, que és important escolaritzar els nens tan aviat resulta inadmissible. En quins estudis es basa el conseller? Coneix l’informe publicat recentment per les universitats de Stanford i Berkeley (How Much is Too Much? The Influence of Preschool Centers on Children`s Social and Cognitive Development) que alerta sobre els riscos de l’educació preescolar i assenyala que, tot i que l’escolarització infantil afavoreix l’adquisició d’habilitats cognitives, incideix negativament en el desenvolupament social i emocional dels petits, generant-los un increment dels problemes de conducta?

I, pel que fa a la necessitat d’assegurar la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació, ens preguntem a quin medi social pertany aquest 2% de famílies que trien no escolaritzar els seus fills de tres anys a Catalunya. Sospitem que no totes encaixen en la definició de

“famílies desafavorides” i que en aquest percentatge entren també persones que s’han plantejat un altre model educatiu per als seus fills, basat en el respecte a les seves necessitats fisiològiques, emocionals i pedagògiques. Un plantejament, volem subratllar-ho, que està avalat per la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, que proclama “el dret dels pares a garantir l’educació i l’ensenyament dels seus fills conforme a les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques. Seria desitjable que el conseller compartís, si és que en disposa, la informació relativa a aquest 2% de la població.

Però, arguments a part, n’hi ha prou amb donar una ullada als països del nostre entorn per adonar-se de com és d’estrafolària aquesta urgència per escolaritzar els nens de tres anys. En l’exhaustiu estudi publicat per l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) sota el títol Starting Strong II: Early Childhood Education and Care (http://www.oecd.org/document/63/0,3343,en_2825_293564_37416703_1_1_1_1,00.html) sobre les polítiques d’educació i atenció a la primera infància en vint països, es descriuen els factors socials, econòmics i conceptuals que condicionen aquestes polítiques. Doncs bé, en cap país de la Unió Europea l’ensenyament és obligatori abans dels sis anys d’edat (set, en el cas de Dinamarca, Suècia i Finlàndia). Tampoc ho és al Canadà, els Estats Units ni a Austràlia.

Però hi ha encara una dada més significativa: en el cas de Finlàndia —país que en l’últim informe PISA obté els millors resultats en matèria d’educació—, el percentatge de nens entre dos i tres anys que van a escola no supera el 50%, davant —recordem-ho— el 98% de nens catalans. L’únic país inclòs en l’estudi de l’OCDE que preveu fer obligatori l’ensenyament preescolar és Mèxic. Amb tot el respecte que ens mereix el poble mexicà, quina hauria de ser la referència per a Catalunya: Mèxic o Finlàndia?

Últimament, les mesures que —almenys sobre el paper— busquen fomentar la conciliació de la vida laboral i la familiar ocupen un lloc destacat en les polítiques socials, tant del govern espanyol com del català. Que potser es fomenta aquesta conciliació universalitzant l’escolarització obligatòria a partir dels tres anys? Què entenem per “conciliació”? No seria més progressista i efectiu establir els mecanismes socials que permetin a pares i mares passar més temps amb els seus fills en una etapa de la vida d’aquests en què, segons importants corrents psicològics (Bowbly, Mahler, Reich), el desenvolupament personal dels nens passa més per la construcció emocional i social que no pas per l’acumulació de coneixements i la imposició d’unes exigències curriculars més pròpies de nivells superiors, una etapa en què el joc constitueix la principal i més eficaç eina d’aprenentatge?

Que és més progressista, doncs? Consentir que els nens de tres anys passin vuit hores al dia en el recinte escolar, sotmesos a jornades tan llargues com les dels seus pares? O bé introduir mesures reals i efectives de conciliació que permetin reduir la jornada laboral dels pares perquè puguin compartir amb els seus fills almenys una part del dia? No podem deixar de preguntar-nos si no hi haurà una relació directa entre aquest dèficit d’atenció en el si de la família durant la primera infància i els creixents casos de depressió i trastorns de conducta entre els menors, o el fet que Espanya té el dubtós honor de ser el tercer país del món en què es recepten més psicofàrmacs a menors.

En definitiva, no seria més lògic afavorir un ingrés gradual i flexible dels infants en el sistema educatiu, sense imposicions, en funció de les necessitats dels pares i mares i de les característiques personals de cada nen, de cada família, amb un plantejament més obert dels centres preescolars, amb més llibertat d’horaris —els quals, en tot cas, no haurien de ser tan amplis com els actuals, sinó més aviat imitar el model noruec o el d’altres comunitats autònomes espanyoles, on l’horari lectiu preescolar conclou a migdia?

Per descomptat, això requeriria establir veritables mesures de conciliació, com ara ampliar els permisos de maternitat o legislar excedències remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball i manteniment de sou per a un dels dos membres de la parella amb nens petits, com succeeix en els països que ens avantatgen en els índexs de benestar i èxit escolar.

El Departament d’Educació planteja la necessitat d’aquesta nova Llei d’Educació de Catalunya, entre altres raons, com a resposta a l’índex de fracàs escolar encara “massa elevat” i a un “rendiment escolar insatisfactori” que queda “per sota de l’exigible” al nostre país. Per què no fixar-se, doncs, en els països amb millors resultats, aquells que l’últim informe PISA presenta com a models a seguir? En cap d’ells és obligatòria l’escolarització abans dels sis anys, i a més tots fomenten autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar en comptes d’aprofundir la dicotomia casa-escola.

Creiem que existeixen dos elements socioculturals subjacents en la proposta del Departament d’Educació: en primer lloc, la noció, força estesa, que conciliar la vida laboral i la familiar consisteix a mantenir els nens “aparcats” mentre els pares treballen. Això no és conciliar, sinó més aviat tot el contrari. Acceptem que infants de menys de tres anys entrin a l’escola plorant un dia sí i un altre també al llarg de setmanes o fins i tot mesos, que pateixin una imposició prematura del control d’esfínters per al qual molts d’ells no estan preparats, que visquin com una separació traumàtica el que hauria de ser una adaptació a l’escola progressiva i d’acord amb les seves necessitats emocionals, i ens eixuguem les llàgrimes que ens provoca ser testimonis i partícips resignats del seu patiment perquè “és el que toca”, en lloc de qüestionar un sistema que encoratja i premia —tot i que fins ara la llei no ho imposava— la segregació precoç i prolongada de pares i fills.

El segon element és fruit d’una filosofia de treball molt arrelada a Espanya, i en especial a Catalunya, segons la qual com més hores passem a la feina, més es produeix. La realitat dels països que ens envolten, i sobretot la d’aquells que gaudeixen d’un nivell de vida més elevat que el nostre, desmenteix aquest mite sobradament: més hores al lloc de treball no equival a més feina feta, no necessàriament. A més, fomentar la concessió de permisos de baixa maternal i paternal, així com reduccions de jornada, perquè homes i dones puguin dedicar-se a atendre i educar els seus fills no solament no perjudica la productivitat de les empreses ni la bona marxa de l’economia, sinó que contribueix a enfortir les famílies i, en conseqüència, afavoreix el benestar i l’educació dels nens, que és responsabilitat primera i directa dels pares, no de les guarderies ni de les escoles.

Per tot plegat, considerem que no resulta socialment beneficiós ni pedagògicament raonable imposar l’obligatorietat de l’ensenyament entre els 3 i els 6 anys. És una ocurrència impròpia d’un govern progressista i d’esquerra i incorre precisament en el vici de “prescriure remeis ineficaços per a mals inexistents” que —citem textualment el document presentat pel conseller— es pretén evitar. Una ocurrència, a més, que resulta incompatible amb la Llei Orgànica d’Educació espanyola, aprovada l’any passat, que manté l’obligatorietat només des dels 6 anys, i el caràcter orgànic de la qual fa que la pretensió del Departament d’Educació sigui força dubtosa legalment. Trobem, doncs, que convertir un tal disbarat en llei d’obligat compliment, en comptes d’afavorir alternatives que permetin una socialització menys brusca i dràstica dels infants, representa un greu pas enrere sense cap fonament pedagògic que mereix el nostre rebuig més enèrgic.